La FONT DE LA PLAÇA DE LA MORERA, a l’emblemàtic barri de Sant Pere, rep el nom del llinatge dels Morera, molt comú al segle XIV. De fet, documents antics assenyalen una Maria Morera, vídua d’un justícia de la ciutat, amb casa a la mateixa plaça. Res a veure, doncs, amb l’arbre.

Tampoc és este el nom més antic conegut, sinó el de Font de davall dels Porxes de la Fira. Ens remuntarem, per tant, a l’època de Jaume I, primer, per recordar la dèria religiosa del rei en alçar temples amb l’advocació a Sant Pere o a l’Assumpció i, després, perquè l’any 1250 va atorgar als xativins el privilegi de fer dimarts mercat de bestiar i una fira anual a la plaça de sant Pere. Esta, realment, no va adoptar el nom del carrer fins al segle XIX, quan foren enderrocats els porxes i, més endavant, la Fira va ser traslladada al camí de Sant Antoni. La plaça dels Porxes, per la seua part, també va tenir una font, a més a més, reial, però de la qual malauradament sols es conserven dos dibuixos a l’Arxiu.

Tornant a la font de la Morera, com totes les fonts veïnals, compta amb un bassi monòlit de pedra de Buixcarró, bastant desgastat per l’ús i pels anys. Gens simètrica, a fi de salvar el desnivell, reposa damunt d’una estora de pedres de riu, única decoració consentida. Antigament, de les dues canelles, les sis plomes d’aigua de Bellús brollaven cavalleres. La poca altura també fa pensar en un abeurador. No per menys, els xiquets l’anomenaven la font dels Burros. 

També se la coneix popularment, potser des del XIX, com la font de Pinyana, nom guanyat per estar adossada a la casa Pinyana. Esta era una casa de llauradors rics, a dues mans, de tres navaes i dos patis, amb una font interior i una altra exterior, amb una part senyorial, que donava a Sant Pere, i una altra, per als criats. A l’andana, fins fa no res, es conservaven les fustes dels telers per a la confecció de la seda i des de la mateixa andana baixava un tub fins a la primera planta per on queia l’arròs per ser ensacat. Els Pinyana posseïen fanecades d’arrossars al Puig. Fins i tot a Bixquert encara existeix el camí de Pinyana. 

Anys enrere i potser amb l’arribada de Tots Sants, veuríem els criats pujar cap a l’antic forn de llenya de Sant Pere per torrar moniatos i carabasses i per coure les fogasses, mentre els senyors es mudaven per fer la visita al cementiri. A hores d’ara, però, ja no trobarem la casa. De fet, a principi del segle XXI va ser venuda, enderrocada i substituïda per un edifici d’habitatges. La font, en canvi, resistint el pas del temps rememora una Xàtiva tradicional, de ramaders i de llauradors, un passat de seda i d’arrossars que ara s’albira llunyà o, més encara, desconegut.