Neus Juan Martí

Aquesta nit vinc per anunciar-vos un fet dels més destacats. Us anuncie a tots vosaltres, alcalde i autoritats, erudits i gent del poble, artesans i comerciants, dones d’alta noblesa, jornalers i gent del camp, xiquets i xiquetes nostres, d’aquesta noble ciutat, fins i tot als forasters que també s’heu encisat d’aquest indret misteriós que no en té d’altre semblant.

I he de dir-vos, a tots junts, que diumenge prop venint, els Corpus desfilarà.

A la vespra, que és dissabte, tenim tots l’obligació de dur la nostra xicalla a la porta de la Seu, allí, podreu contemplar ben plantats, els huit gegants, que amb fermesa i gran tamany, representen el poder que té la nostra ciutat, i tindran les mans plegades i encarades al davant.

I podran els més ossats, mirar-los de trage avall, perquè ells com son gegants sempre miren al davant.

És precís que ells aprenguen, com a mi em van ensenyar, com els diuen a tots ells i mai més no oblidar: El Turc i la Turca, el Negre i la Negra, el Gitano i la Gitana i el Rei i la Reina. Simbolitzen que al final, les races més ancestrals, quan arriben de molt lluny, s’hauran de sotmetre tots, al que ací han de trobar.

I el diumenge, al de matí, a la fresca i la rosà, veïnat del nostre poble que als carres de volta i ball, té la casa o el comerç, ha de fer ben relluenta la seua gran portalà. I els bronzes i panys daurats, com mai hauran de brillar i aquells cobertors de seda que d’abans heu heretat, ben planxats i amb moltes cintes als balcons caldrà penjar.

Preparem la processó que omplirà tota la vila de flaires i de perfums, els que deixa a eixos carrers, el romer i el timonet i com no, la dolça Murta que cobreix tots els indrets i al mesclar-se amb el sol despertarà a tots els cors, l’orgull de ser socarrats, xativins i valencians, amb passat de gran honor, de lluitar pel nostre poble, de fer seda o lli preciós i de conrear taronges que no en tenen parangó.

A les sis i amb gran calor, comença la desfilada. Els gegants que fan revoltes per culpa dels balladors…

S’encaren ara els 8 nanos que al ballar formant parelles fan somriure a tothom!!, presidits pel Capità que amb el cap més gros de tots duu bastó de fusta i foc. I repiquen les postisses marcant amb el taninà el ritme.

Comencen ja les dansetes, amb dolçaina i tabalet, Raquel les ha preparades sempre tan ben travades:

PALOTEIG amb tocs i colps com exercit de conquesta,

LLAURADORS que són dels gremis garbellant l’arròs i el blat,

TURCS I TURQUES d’espases lluentes i gases ondulades,

ZÍNGARES que amb panderetes s’adapten a la nostre món,

CAVALLETS amb caps de fusta i faldilla de vellut guanyaran a l’infidel amb l’escut del nostre regne,

ELS ARQUETS que amb tantes flors celebren la primavera,

ELS PASTORETS que al ritme del seus bastons, veneren l’humil nadó

… i amb la dansa de les cintes, la MAGRANA fan quadrar, és Nieves que ho ha ensenyat

i el misteri de la MOMA, que lluita contra el pecat, amb mascara mai desvelada el secret del qui ho fa …

Solemne la CREU ALÇADA anuncia el fet religiós.

Persones de grans creences desfilen en processó.

Seguits de la menudalla, que aquell any han comulgat, perquè al rebre el cos de Crist un gran pas han indicat.

Els quatre evangelistes que tot ens ho van contar, van seguits pels cirialots, homes de gran sapiència, vestimentes i corones i ciris de gran grossor.

I de l’antic testament trobem ara els elements: figures i personatges que ensenyen com Déu mateix a les taules de la llei els Manaments va apuntar Betsabé i el Rei David, Salomó van dur al món.

Heroïnes van també, són símbols de grans virtuts: la prudència, la justícia, fortalesa i temprança, les quatre dones que guiaran l’adveniment del Jesús.

Tortuga i drac maligne, raïmot i sacrifici per donar pas a allò que el misteri du tancat.

El centre del gran misteri i d’encens ben perfumada, la CUSTÒDIA arriba ja, meravella de tresor, que d’argent van motllurar, amb allò que de l’Amèrica, Colom ens va regalar, perquè érem de renom i el Papa ho va manar. Custodiada ha d’anar, pels clergues de la ciutat i encara, en el sol fora, a la Seu ha de tornar!

Tanquen la desfilada, d’ací les autoritats, que ara manen al poble i per ell han de mirar i si així no ho foren, algú els ho demandarà, precedits pels sis masers que amb els tocs del seus timbals, van marcant solemne pas i sona la nostra música, que mai no ens pot faltar, donant a la processó la seua grandiositat.

Sentiu tots com les campanes repiquen sense parar, huit campanes i cinc tocs tocant per a cada quart. Guiades per la Maria la més forta i la més gran Xativins teniu la festa un dels dies més brillants.

Jo convide a aquesta festa, que n’és la més singular, als pagans i als bons cristians! a aquesta la nostra festa i dels meus avantpassats, per trobar allà nosaltres tot el que ells ens han deixat, el que feren i sentiren, somiaren i van cantar …

Tots units, que treballaren, per fer una gran ciutat, i que amb sol, amb vent o pluja anaren als nostres camps, tots units hi defensaren l’orgull de ser socarrats.

Tos units que disfrutaren de la flaire i del camp, i també que respiren l’aroma del que han guisat, tots units mirant la pluja que al setembre pot badar i somiarem i aspiraren un anhel a cada pas.

I gaudim als nostres cors, el que ells ens han deixat, cants i balls, tendres paraules, oracions i bons reclams, vents del sud, brillants esteles, i brises i cels morats, oracions, fermes creences, estels al cel estrella.

Tremolors i alegries als seus cors ressonaran.

Aquesta la nostra festa a tots ens captivarà, i el dia que ja no estem, que lavida hagem deixat, vindran un altres darrere i també desfilaran, i unes veus que seran nostres, als carrers ressonaran i un Déu sobrenatural als seus cors encara viurà, perquè un poble que es sent lliure des de dalt de les muntanyes, sempre mira al demà! perquè un poble que es sent lliure no pot viure empresonat, perquè un Déu sempre ens empara i no ens deixa abandonats.

Tornarem a sentir-nos lliures, tornarem a tremolar, per allò que ens fa viure i que no s’apaga mai.

Per això heu de viure la festa, per això l’heu de celebrar perquè de dalt les muntanyes un poble mira el demà i espera trobar allí tot allò que és immortal.

Xàtiva, 31 de maig